“La Clara ha estat la persona més important de la meva vida, ella ha canviat més que cap altra el curs dels meus dies. Vull que sigui la meva reina, així com jo seré l’únic rei per a ella.” Jesús Ignacio Paladí López.

La construcció d’un personatge
Per a la creació del personatge, em vaig inspirar en la vida d’un assetjador real, obsessionat per una dona a qui enviava vídeos i cartes d’amor. El tema central de “Trash” és l’amor, per tant, vaig pensar en inventar-me un personatge que s’enamorés bojament d’un dels personatges de la pel·lícula, concretament la Clara.

Vam treballar amb l’actor Damien Sabini, qui treballava com a actor a “Trash”. Teníem una bona coartada, ja que en Damien tenia un petit paper a la pel·lícula i tenia contacte amb els actors. La idea era que en Damien, ara convertit en Jesús Ignacio Paladí López, tingués un blog personal. A través d’aquest blog, en Jesús anava publicant entrades explicant el seu propi món interior, la seva obsessió per la Clara i el món del cinema. El blog va donar credibilitat i veritat al personatge, donant-li profunditat a Jesús Ignacio. Es van modificar les entrades del blog per tal que donessin la sensació que s’estava escrivint anys abans de l’estrena.

L’amor per la Clara
Per a Jesús Ignacio, hi ha un abans i un després de la Clara. Amb la Clara neix l’amor veritable, la puresa que buscava el seu cor, el seu desig de vida i la seva autèntica identitat, però al mateix temps, la incertesa del qui no sap, del qui té por de fracassar, por al compromís o a la solitud. Aquesta por visceral i irracional el bloqueja, portant-lo a caure en una espiral d’obsessió i bogeria. La Clara passa a ser el seu centre vital, el seu objectiu, el seu tot, portant-lo a crear un món perfecte, hipotètic i surrealista on ells dos podrien viure en plenitud: “El Món que vindrà”. El Món que Vindrà és creat pel seu subconscient, com a alternativa i solució als seus problemes en la vida real. Aquest és un món segur i irreal, on ell pot refugiar-se i aïllar-se de decepcions, dolors i angústies. En ell crea el seu regne on la seva reina ha de ser la Clara, i una vegada allà junts podran engendrar una nova casta d’actors purs.

La Clara l’obsessiona de manera alarmant, portant-lo a cometre situacions límit que ni ell mateix hauria pensat amb anterioritat: vídeos casolans declarant el seu amor, actuacions davant de la càmera, aparicions en actes públics, etc. Tot això per amor. Un amor que eclipsa la seva vida passada, separant-lo cada vegada més de la relació opressiva amb la seva mare i del seu complex d’Èdip cap a ella.

Poc a poc, atrapat en aquesta telaraña sentimental, la seva ment es mostra menys lúcida i enfocada. Cansat que la Clara el margini i no li presti atenció, comença a submergir-se en una mena de melancolia malaltissa, que el condueix a perseguir la Clara pel carrer i preparar un pla definitiu que l’apropi al seu amor. Durant aquesta època, el seu marcat bipolarisme pren forma, en algun punt ell, Jesús Ignacio tímid, retraït i poruc, entén que sol no pot conquerir la Clara.

Obcecat en triomfar com a actor, la seva participació com a extra a “Trash” el marca per sempre. Quan veu per primera vegada la Clara el dia de rodatge, s’enamora perdudament. Aquest mateix dia coneix un dels seus ídols, Óscar Jaenada, al qual considera un actor pur. A partir d’aquest moment, Jesús Ignacio comença a conspirar i a relacionar que la parella no només s’estima a la pel·lícula sinó també fora d’ella. El seu odi cap a si mateix per no poder posseir la Clara comença a fer mella en la seva persona. Furibund i rabios, trama un pla o solució per conquerir la Clara. Aquest pla passa directament per ser Óscar Jaenada, la seva ombra, la seva ànima. Aquest serà el seu renéixer espiritual, la metamorfosi personal cap a l’èxit i el seu objectiu, la Clara. Aquesta transformació li dóna coratge per seguir intentant el seu únic propòsit, li dóna noves ales, una nova esperança. La fusió entre ell i Óscar és el fruit d’algun defecte en la ment malalta de Jesús Ignacio, la ment d’un fan obsessiu-compulsiu com n’hi ha hagut i n’hi ha tants en els nostres dies. És la cerca eterna de l’aprenent cap al mestre, és la història d’un subjecte lligat al difícil món de les relacions sentimentals, una altra ferida oberta causada per un déu erràtic.

“No puc destruir l’univers, però puc destruir-me a mi mateix.” Jesús Ignacio Paladí López.